Vilallonga de Ter

El terme municipal de Vilallonga de Ter té com a eix principal la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE, al seu sector de llevant, des de l’indret del santuari del Catllar (uns 12 km aigua avall del naixement del riu dins el terme de Setcases) fins al castell de la Roca de Pelancà. Al sector NW s’alcen els grans cims que separen les valls del Ter i del Freser: el puig de Pastuïra (2 689 m), el puig de Balandrau (2 579 m) i el Puig Cerverís (2 202 m), al límit amb els termes de Queralbs i Pardines. Al S arriba fins als vessants septentrionals de la Serra Cavallera, que el separa d’Ogassa. El límit de llevant és marcat per la serra de Faitús, que el separa de Llanars, amb el puig de les Agudes (1 978 m) com a cim destacat, termenal amb Llanars i Setcases.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi ha també el santuari del Catllar.

L’eix de comunicació més important del terme és la carretera que va de Camprodon a Setcases.Vilallonga de Ter és a la vora de la carretera, a l’esquerra del riu.

El lloc de Vilallonga de Ter està documentat des del 1011, i l’església de Sant Martí des del 1183. Al seu terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però n’eren senyors la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, una de les famílies més importants del Principal als segles XIV i XV.

L’església parroquial de Sant Martí era inicialment un edifici romànic de mitjan segle XII, amb carreus ben treballats i tres absis coronats per una cornisa d’arcuacions cegues, sota un fris de dents de serra; la finestra central de l’absis té també un bonic treball de cisell. L’obra romànica, però, va desaparèixer totalment, llevat de l’absis major i una absidiola, quan s’amplià l’església vers el 1784; actualment és un edifici gran, totalment transformat al seu interior, amb volta de nervacions sobre el presbiteri, un petit campanar de torre i els absis esmentats.

A 1040 m es troba aquest poblet situat a la solana d’un gran penyal a redós del qual fou el Castell de la Roca. El grup de cases que el conformen es troben esglaonades i adossades al penyal, des d’on es pot apreciar l’Església de la Mare de Déu de la Pietat, un edifici d’origen romànic (de mitjans del segle XII) que, ja que ha estat reformat més d’una vegada. La Roca es caracteritza per ser catalogat com a bé cultural d’interès nacional.

Aquest poblet té un passat històric important. Només per fer-ne una pinzellada, el 1244, el Senyor de Milany va dispensar als veïns de la Roca de tota càrrega menys de la remença per evitar que quedés deshabitada, ja que en aquella època els pobles de la contrada, la Roca no n’era cap excepció, s’anaven despoblant pel fet que els veïns estaven subjectes als drets feudals. També molta gent es desplaçava a “llocs reials”, perquè estaven exempts de càrregues.

El 1275 aquest poblet va ser assetjat per l’Infant Jaume, fill del rei Jaume I. Amb la guerra dels remences, el senyoriu de la Roca va pertànyer a un Descatllar, que li havia estat concedit per Joan II, confiscat a Bernat de So, que més endavant tornà a recuperar. Arribats al segle XIV, el castell de la Roca reunia les millors condicions de defensa dels voltants. En aquell moment pertanyia a la família Desbac. Les bones condicions van afavorir que Joan II, durant la guerra dels remences, hi establís el cap castell de la capitania. Juntament amb el castell de Camprodon formaven un bon lloc de control i protecció a tota la comarca.

Al segle XV, les capitanies van ser abolides pel rei Ferran el Catòlic. Al voltant del 1621, els Descatllar entraren de Senyors Feudals del castell i del seu terme. Passats uns segles, l’any 1843 va pertànyer a Josep Domingo, botiguer de Vic que ho havia comprat als Descatllar. Finalment, la senyoria va desaparèixer definitivament amb l’expropiació estatal el 1854.

El poble d’Abella està situat a la vora esquerra de la Ribera, enlairat entre els 60 i els 140 m damunt del corrent. La seva distribució és curiosa, ja que les cases es troben escalonades a redós de la Serra de Sant Bernabé, distribuïdes en quatre grups de cases disposats de manera irregular, lleugerament separats uns dels altre. Al nucli central d’Abella destaca l’Església de Santa Llúcia, d’origen romànic del s. XII, però ja ha estat, fins a l’actualitat, reformada moltes vegades. Des d’Abella i avançant per un camí sense asfaltar s’arriba a la Collada Verda tota enherbada, travessada per la carretera de Pardines. En aquest punt es connecta amb l’altra Vall del Ripollès, la Vall de Ribes de Freser. Entre el poble d’Abella i la collada verda es poden apreciar les restes del que fa anys van ser les mines d’Antimoni d’Abella, que com la resta de la Comarca ja no s’exploten, però havien estat actives. Actualment, en queda com a testimoni les entrades de les mines, a les quals per qüestions de seguretat no és aconsellable entrar-hi.

A 1425 m es troba Tregurà on les cases estan distribuïdes de tal manera que formen dos nuclis: Tregurà de Dalt i Tregurà de Baix. La seva església en honor a Sant Julià situada a Tregurà de Dalt, ja existia el segle X. L’any 1194, l’abat Pere Guillem, de Sant Joan Les Abadesses, va comprar el domini del lloc a Bernat de Navata, amb l’aprovació del rei Alfons I.

Des d’aquest moment va passar a ser propietat del monestir, administrada per un canonge, com a cap de Tregurà, l’administració va ser creada als voltants del 1215 per l’abat Pere Soler. Fins a principis segle XIX fou un terme autònom. Actualment, Tregurà és un encantador veïnat a on passejar-se i gaudir de les magnífiques vistes que ofereix.